Presoners

Dijous passat la jutgessa Lamela va ordenar l’ingrés en presó del vicepresident de la Generalitat de Catalunya i set consellers, les notícies sobre l’empresonament em van causar una gran impressió, pels detalls que s’han fet públics de la seua detenció.

Els consellers van ser emmanillats amb les mans darrere, carregats a un furgó policial i traslladats de mala manera per un recorregut de més de cent kilòmetres. Al llarg del viatge van ser humiliats pels policies que els custodiaven. En una gravació que s’ha fet pública, uns altres policies es burlaven d’ells, comentant el que patirien en el viatge, i afirmant que el vicepresident de la Generalitat de Catalunya seria objecte de violacions a la presó.

Estic parlant de coses que són importants: El maltractament que infringeixen a les persones que han de custodiar uns funcionaris públics, i la constatació que a les presons espanyoles les violacions són normals.

De la manera com parlaven aquells tres policies, els feia riure que durant el trasllat dels presos se’ls humiliés, i els feia molta gràcia que a les presons hi haguera violacions.

A les presons hi ha violacions, la policia ho sap i se’n riu, els directors de les presons també ho deuen saber i no fan res, els jutges també ho sabran i no actuen. Constatar això és posar de manifest la degradació moral, la corrupció ètica de la societat espanyola.

En quina mena de país vivim? Quina classe de policies i de jutges tenim? Com és que ningú s’escandalitza d’eixa realitat? Heu perdut la vergonya? No teniu moral?

La meua mare deia: “a l’hospital i a la presó tots tenim un cabiró”. A l’hospital tots hem anat alguna vegada, o anirem.  A la presó, amb el que estem veient els darrers anys, podem anar en qualsevol moment per qualsevol motiu, per escriure  un bloc també.

Els fatxes

Han amollat els fatxes, ho han tornat a fer.  Ho han  fet seguint el guió de sempre d’una manera impecable, precisa.

Primer els mitjans de comunicació escalfen l’ambient divulgant mentides més grosses de les que són habituals en una professió que porta camí de perdre la poca credibilitat que li resta.

Després treuen al carrer policies i guàrdia civil que intenta atemorir la gent amb bons arguments: colps de porra, puntades de peu i arrossegament pels cabells dels ciutadans, ho han fet a Catalunya i a Murcia.

A continuació amollen els fatxes, bàrbars i covards, que, protegits per la policia, agredeixen impunement ciutadans, ho han fet a València.

És el moment culminant del guió que tant coneixem els valencians què tenim certa edat. Però la cosa no s’acabat encara.  Els mitjans de comunicació donen la noticia com un enfrontament entre faccions, sense dir qui són els agressors i qui els agredits, cap agressor paga cap preu per la violència exercida, i es culpabilitza els agredits per pensar com pensen.

I ja està bé així? No passarà res més?

Probablement no passarà res més, i hauria de passar molt més. Els agressors haurien de ser jutjats i condemnats, els comandaments policials haurien de ser expedientats i sancionats per no protegir els ciutadans, els responsables polítics haurien de ser cessats de les seues funcions.

Però mentre amb els meus impostos es financie  uns mitjans de comunicació que menteixen més que alenen, i alenen més que un porc, tot seguirà igual. Mentre amb els meus impostos es pague una policia que protegeix els qui agredeixen els meus veïns, tot continuarà de la mateixa manera I mentre el govern que governa amb el meu vot permeta esta indignitat, no canviarà res.

Ahir

Estic a l’alqueria i no entre a internet, veig molt poc la tele, i no llig els diaris. Però huí he pujat  a Castelló, he de fer-me unes proves mèdiques; aprofitaré per presentar  la declaració de renda, per  fer alguna gestió per la ciutat, i per vore a internet els resultats de les eleccions d’ahir.

Ahir, mentre desullave unes tomateres, la meua dona em va dir que els resultats de les eleccions eren molt bons, nosaltres som d’esquerres i nacionalistes. Per l’hora vaig entendre que aquells resultats eren els de les enquestes als col·legis electorals, i li vaig dir que no s’ho creguere. Efectivament, en quan van començar a publicar els resultats de les votades, la cosa va canviar significativament. El cas és que el PP ha guanyat les eleccions millorant els seus resultats anteriors.

Huí tot són lamentacions. Entre els comentaris abunden els típics: “no ens ho mereixem” i “açò és un país de dretes”. Els mereixements no tenen res a vore amb els resultats electorals, ni amb res, se’n moren de molt bons i sobreviuen de molt roïns. Açò no és un País de dretes, és un país que té por.

A mi també em disgusta, molt, que el PP guanye les eleccions: són uns maleses, una desgràcia per al País, són mentiders, corruptes, gestionen malament els interessos públics, tenen molt mala llet i són lletjos.

Però ens guanyen en vots, i això representa una llosa que impedeix que la societat evolucione, la seua força ens situa més enllà de l’immobilisme, amb ells retrocedim. Retrocedim en llibertats, en igualtat, en cultura. Retrocedim econòmicament, ens estan arruïnant, a les persones, a les empreses i al País, no m’allargaré més, el triomf del PP és negatiu, al meu entendre.

Tot i això, la gent els ha votat, els ha votat amb certa vergonya, tot hi ha que dir-ho, per això les enquestes prèvies els donaven resultats inferiors, perquè la gent tenia vergonya de dir que votava PP.

La gent els ha votat perquè som una societat de vells, una societat que tendeix a la decrepitud. La gent no té fills, i si no hi ha joves, no hi ha renovació, no hi ha canvi generacional, no hi ha canvi polític, no hi ha més que esllanguiment i por.

Els han votat perquè tenen por i com tenen por es volen creure tot el que es diu dels partidaris del progrés. Saben que no és veritat que si perd el PP açò serà Venezuela, però s’ho volen creure perquè són temorucs, són vells instal·lats en la debilitat.

Han votat PP perquè el PP tenia un missatge clar i fàcil d’entendre: Si voteu PP tot seguirà igual, si voteu als altres no sabem que passarà. La gent els ha votat sabent que són uns lladres i uns mentiders, però la gent pensa: “estos ja s’han fet rics, els altres encara s’ho han de fer”.

Han votat continuïtat perquè el PSOE s’ha dedicat a criticar de la mateixa manera a la dreta com a l’esquerra, fent vore a la gent que una confluència postelectoral era complicada, i perquè tots els mitjans de comunicació estan al servei de l’immobilisme.

I també caldrà rectificar errors, reflexionar quina és la millor manera de vèncer la por, bastir un projecte concret que es pugue visualitzar fàcilment i elaborar un discurs clar, senzill i convincent.

Però el progrés és possible, fer fora del govern els lladres és possible. Ahir no va poder ser, però les coses bones costen temps i esforç. A mi, que ja tinc una edat com per vore la vida amb certa perspectiva, m’ha costat tot molt, no m’han regalat res, sempre treballant, sempre contra corrent, sempre pagant un preu per tot, i ací estic amb els meus errors i els meus encerts.

Un País és més que una persona i l’esforç que hi ha que fer per redreçar-lo és enorme, per això convé recordar aquell vers de Raimon quan diu que venim “d’una lluita que és sorda i constant”. Ací estem i ací estarem fins que els fem fora i aleshores haurem de fer un altre enorme esforç per construir un País més honest, més lliure, més ric i més net.

l

ROMA TRADITORIBUS NON PRAEMIAT

Ja fa molt de temps que no llig els diaris, menteixen més que alenen, i alenen més que un porc. Però ahir, mentre em feia un rebentat a un bar, li vaig pegar una ullada al “Levante de Castellón”, el nom té la seua gracia, els diaris valencians tenen noms graciosos: “Levante” i “Las Provincias”, hi has, i si en vols més para el cabàs. El cas és que al “Levante de Castellón” vaig llegir que els empresaris valencians estaven més cabrejats que una mona. Es queixaven amargament perquè el govern no els feia gens de cas.

Deien que el País Valencià no tenia cap pes polític a Madrid i que no es feien les inversions necessàries, que el corredor mediterrani no tenia consignació pressupostaria i que sense inversions en el corredor mediterrani les seues exportacions s’encariran i perdran competitivitat.

Els empresaris valencians farien riure si la seua actitud de submissió abjecta als qui governen no ens haguera perjudicat tan contundentment a tots els valencians. S’han passat anys llepant-li el cul a Madrid i als seus agents locals i ara tenen la barra de queixar-se, del poc de cas que els fan.

Però si no son ningú, si l’empresariat valencià no existeix. El que existeix és una colla d’individus rics i corruptes que s’havien pensat que ballant-li els nanos als cacics locals s’enriquirien més encara. Ara tremolen perquè els seus negocis no van bé, però prèviament ens han arruïnat a tots.

Els empresaris valencians s’han limitat a convertir-se, copiant el model de Madrid, en una elit extractiva. Mai han assumit l’obligació que tenien amb el seu País.

De vegades he tingut converses amb empresaris i representats de sectors empresarials i sempre els he retret que no assumiren l’obligació que tenien amb el País que els havia fet rics. Recorde una vegada que en una conversa amb determinat líder empresarial d’un sector molt important d’estes comarques li retreia el recolzament que li feien al cacic local, la seua contestació va ser molt senzilla: “Home, tots sabem com és, però que hem de fer”.

Docs això han fet els empresaris valencians, callar i obeir, finançar la corrupció dels polítics, llepar culs, i col·laborar en el desastre de País que tenim, i ara que les coses no els van bé es queixen. Vergonya cavallers vergonya!

Ara quan els empresaris valencians es queixen pel poc de cas que els fan de Madrid haurien de recordar la frase que Escipió els va dir, quan anaven a executar-los, als qui van trair el seu país. “Roma traditoribus non praemiat”.

El mal és que els haurien de fer cas, per ridículs que siguen, perquè els perjudicats de la falta d’inversions no són ells, ho som tots els valencians, i ja està bé la cosa.

Torne després d'un llarg estiu

A primers de juny me’n vaig a viure a l’alqueria i no torne a casa  fins que ve la fresca de la tardor.

Enguany ha vingut la tardor però la calor no se n’ha anat, així que amb fresca o sense me n’he vingut a casa a viure fins el juny que ve.

A l’alqueria no llegeix els diaris ni escolte la radio ni tinc Internet. Fins  l’estiu passat em connectava a la xarxa, però ho he deixat estar, m’estic tornant una miqueta primitiu, pretecnològic, rural. Primer vaig deixar de comprar els diaris, són d’una vilesa angoixant, després vaig deixar d’engegar la ràdio mentre conduïa, m’entrava oix de sentir a totes les emissores les mateixes estupideses.  I el dia que me’n vaig anar a l’alqueria vaig pensar que no calia endur-me l’ordinador, encara conserve el mòbil però mai sé on l’he deixat.

Ara que he tornat a casa, he configurat el whatsapp al meu mòbil, m’he comprat una tv smart per vore pel·lícules i TV3,  també perquè la tv vella s’ha espatllat definitivament, i he pensat de reprendre aquest blog.

Volia començar escrivint sobre alguna de les nombroses tertúlies que hem tingut al llarg de l’estiu asseguts tranquil·lament a l’ombra de l’emparrat o contar alguna de les festasses que hem celebrat, hem tingut moments d’una gran tristesa, però això és cosa nostra i no cal parlar-ne. 

Però abans de posar-me a escriure he obert el Vilaweb, tinc cert interès en el procés català, i he vist un vídeo sobre el nou d’octubre a València, també he llegit la noticia sobre la nova llei que vol fer el govern del PP sobre les senyes d’identitat valencianes. M’he quedat com la xiqueta del miracle, no m’ho podia creure. És cosa sabuda que esta gent que ens governa mai ha tingut decència,  però ara han perdut la poca vergonya que els quedava.

Impressiona vore a València la xusma feixista bramant pels carrers, insultant a uns xicots de Compromís que anaven pacíficament a la processó cívica. Hauria d’anar més gent decent a eixa processó cívica i recuperar el seu sentit original. Resulta insultant vore com la commemoració de l’entrada de Jaume I a València s’ha convertit en un festival de la intransigència, l’ofensa i l’insult a persones i institucions, vergonya cavallers vergonya!

Després de vore el vídeo dels brams, hi havia agüeles que bramaven com tonyines i homens panxuts que ho feien com verros, he llegit la noticia de la nova llei que vol fer el govern valencià, alguna cosa havia sentit però no m’ho acabava de creure. A collons! Aquests no entropessen en barres, això no és una llei, això és una humiliació a tots els valencians.

Després probablement no ho faré, sóc massa civilitzat, però m’estic plantejant deixar de saludar a la gent del PP, crec són indignes. Mireu si no el president de la Generalitat Valenciana, alguns li diuen el moniato, lleig, no se li pot dir moniato a un representant del poble. El Sr. Fabra, D. Alberto, és de Castelló, el meu poble. El PP a Castelló sempre a volgut presumir de tolerant, de liberal. El fan president de la Generalitat  tanca canal 9 i talla les emissions de TV3 i de Catalunya ràdio,  ara, damunt,  fa una llei que és explícitament intolerant, ridícula i antiestètica, hi has tarannà obert i tolerant. Diuen que Unamuno referint-se als valencians va dir: “levantinos os ahoga la estética”, si aquell senyor alçara el cap no tindria més remei que dir: “valencianos os ahoga la chabacaneria”.

Pel que veig tornem a començar, com en el dia de la marmota.  El franquisme valencià a la transició tenie tanta por de perdre els privilegis que va  finançar els grups  violents que organitzaven aldarulls contra les autoritats democràtiques i acadèmiques, que posaven bombes als nostres intel·lectuals. Ara tornem al mateix, però alguna cosa ha canviat, ara els del PP, hereus del franquisme més ranci, tenen motius per tindre por. Se’ls acaba el bròquil, aniran fora, no tornaran a governar, molts hauran d’abandonar els llocs de poder a les institucions, i alguns poden anar a la presó, i això fa mal.

Furta-patos i caga-mandurries

L’altre dia ens vam ajuntar uns quants a l’alqueria per sopar, esmorzar, dinar i berenar. Per passar  la nit i el dia i per xerrar i vore aquella part de món, que sempre té un aspecte agradable, i ara que és primavera més encara.

Vam vore els arbres i les tomateres, vam empeltar un parell de tarongers, els xiquets van collir maduixes i van acaçar granotes,  un va caure de cap a la basseta, les coses que es solen fer al camp.

Com estem moltes hores junts es parla de tot.  Com comencem a tenir una edat, hi ha qui en té dues d’edats,  parlem de coses passades, Dolors ens contava com va ser el seu primer treball. Era mestra, i a l’escola on la van destinar hi havia molts mestres joves, els xiquets els deien pel nom: la Dolors, el Vicent, l’Antoni...,  però hi havia una mestra a la què no li deien pel nom, l’anomenaven senyora mestra.

Ací vaig tallar-li el relat per dir que probablement aquella senyora mestra era la menys senyora de tota l’escola, Dolors m’ho va corroborar.

Aquella senyora  s’encarregava del menjador,  tots els dies s’enduia una bossa plena de menjar cap a sa casa, hi havia dia que de la bossa li xorrava el suc de les llentilles, total que la que es feia dir senyora era una morta de gana.

A mi em va vindre a la memòria el meu primer destí com a funcionari de correus i telègraf.  L’administrador de correus es feia anomenar Senyor Dolcet, un furta-patos, aquell individu que feia tot l’aspecte de ser un marqués de tan tou i tibat com caminava. Feia vendre als carters paperetes de loteria, que em feia segellar a mi, per quedar-se amb el marge de benefici de la venda.

Estirant el fil de la conversa vam arribar a la conclusió que els Dons i els Senyors no són més que uns furta-patos i uns caga-mandurries, també hi ha algun moniato, els moniatos solen pixar més alt.

La gent ha estat educada per respectar els Dons i els Senyors, sents dir:  “Va vindre  Don Antonio, he vist  Don Carlos, que pla que és Don Jose Luis, el Senyor Pepe és molt ric, el Senyor Eduardo ha fet carrera, i que em dieu de Don José Maria i de Don Felipe, eixos si que són espavilats”.

Els qui teniu certa edat haureu conegut Senyors i Dons, feu memòria i voreu com són uns merdetes, podem fer una repassadeta per comprovar-ho.

Vos en recordeu d’aquell  Don que va ocupar un càrrec provincial important? Ell era “rico de cuna”, pero es pujava el sou sempre que podia, ara ha estat condemnat per delictes de diners, total  un furta-patos.  Aquell altre que ens volia fer creure que amb ell tots nedaríem amb carabassins, com no tenia ofici ni benefici, ara no se sap ben bé a que es dedica però cobra d’una gran empresa a la que va afavorir mentre governava, d’eixos hi ha uns quants. I aquell senyor tant sabut que governava la economia mundial és qui va arruïnar Bankia, un caga-mandurries.

Penseu en aquell senyor, ric de sempre, que en deixar el càrrec que ocupava li van crear una plaça de gerent, molt ben pagada per cert, d’una empresa municipal que no ha fet absolutament res que se sàpiga, de passada va enxufar a la filla d’una altre ric i a un amiguet, passava per ser  ric de sempre, va resultar ser  un altre furta-patos.

Passeu llista als senyors i als Dons del vostre poble i voreu que no són més que uns moniatos que actuen d’escanya-pobres, de furta-patos i de caga-mandurries. Que no els hauríem ja de perdre el respecte?

Hi ha qui ha col·locat tota la família a costes dels nostres impostos, altres han afavorit empreses grosses per a que els tornaren el favor, no havíem quedat que eren rics? Rics racs és el que eren, necessitaven robar-nos per sobreviure. També ens pensàvem que eren llestos, de llestos res, no han fet res original, innovador, s’han limitat a viure a les nostres costes.

Recorde el dia en que va guanyar les eleccions Don Mariano. Estava fent un cafenet a un bar que hi ha al meu barri, i el cambrer em va dir, literalment: “a vore ara que manen els rics si mouran els diners”. Ho va dir esperançat, es pensava que si manaven els rics a tots ens tocaria alguna cosa.

Ja ho hem vist, tocar si que ens han tocat alguna cosa. Per no entrar en terrenys escatològics i delicats  diré que ens han tocat el sou, els drets socials, les llibertats individuals. Som més pobres ara que l’any passat, cobrem menys i paguem més. Ja tenia raó aquell cambrer, però en un sentit diferent al què es volia referir, els diners els han mogut però en una única direcció, la seua.

Però alguns, massa, continuaran posant-se pagats de saludar Don qui siga, es vantaran de conèixer  el Senyor del seu barri. Hauríem d’aprendre dels flamencs,  avui mateix em contava un amic que per als flamencs dir-los senyor és un insult, es coneix que són persones entenimentades.

El sopar de les Anguiles

A Castelló es cultivava arròs.  Les partides del Senillar, Travessera, la Mota, el Lluent de la Plana,  En Trilles, la Brunella,  Molinera, la Font, la Fileta, Serradal i Bovar   es dedicaven al cultiu de l’arròs,  al terme de Benicàssim des de la Ratlla fins el Palmeral de Gea també era tot un immens arrossar.

Pels arrossars i per les sèquies i canals es criaven enormes quantitats d’anguiles, barbs, llises, carpes, granotes, samarucs, gambes, petxinots, serps, rates d’aigua i tota mena d’insectes xucladors i picadors, sangoneres i cutimanyes. Les rates més grosses engreixaven al molí de l’arròs, i les sangoneres medraven a l’Ajuntament, com ara.

També hi havia ànecs de totes les mides i colors, galls de canyar, garçons, sobremollons, polles d’aigua, fotges, agrons,  i una gran varietat de pardals de marjal dels quals no us sabria dir el nom.  Teníem un rebost ben proveït de peix i animals de ploma.

Ens vam afeccionar al gust de les anguiles i de les granotes, per més que n’agafarem  la seua població no amainava. Els mariners del Grau paraven els gànguils i els mornells i diàriament omplien caixes d’anguiles acabadetes de pescar, i amb els gambers fregant per les vores de les sèquies arreplegaven grans quantitats de gambeta. Els arrossers agafàvem les anguiles desgotant ponts, amb la pinta o simplement amb la mà quan les aigües minvaven.

A darreries dels anys seixantes del segle passat es va deixar el cultiu de l’arròs i la marjal es va omplir de xalets i casetes. L’agricultura es va fer més tècnica, més química, i el vessament de productes fitosanitaris a les sèquies va provocar la més gran mortaldat de peixos i anguiles vista  mai a la Plana de Castelló.  La població d’anguiles que havia prosperat perfectament tot i la pesca massiva que fèiem mariners i marjalers durant dècades, no va poder resistir la contaminació i la destrucció del seu hàbitat, en pocs anys van desaparèixer, quasi.

Nosaltres, els qui érem joves quan van desapareixer els arrossars, ens vam fer grans,  vam  tindre fills i un dia vam decidir de reunir-nos una volta a l’any per fer una menjadeta d’anguiles. Encara coneixíem indrets on pescar alguna anguila, a una mala sempre les podíem comprar.

L’altre dia ens vam reunir a la meua alqueria per fer el soparet  anual de les anguiles, vam passar la nit. Per sopar vam fer: sèpia a la planxa, llagostins amb cebeta, manetes de porc, rovellons amb mandonguilles i botifarres d’arròs que no sé com estaven guisades però estaven francament gustoses, unes bones amanides amb enciam ceba i avocats, tot adobat amb begudes adequades i rematat per licors i gelats de postres, un soparot, si senyor.

Els joves també venen, les dones no, que no és cosa de dur-les de nit fosc per sèquies i marges, es podrien descopronar. Els joves  xalen de sentir-nos contar històries de marjalers antics, i nosaltres xalem  de contar-les, ells a la matinada se'n van a les seues coses i nosaltres dormim a l'alqueria fins que venen les dones per esmorzar.

Enguany, com de costum, hem parlat de tot, però hem tornat a constatar com ha canviat la fauna de la marjal i de tota la Plana. Anguiles, ja veus tu, poca cosa, granotes quatre mal contades, tret de la meua alqueria on tinc dues bassetes que mantenen la més gran concentració de granotes de tota la Plana, no ho entenc.  Rossinyols no hem sentit cantar-ne  cap, merles ni una, vam vore un eriçó, verderols i gafarrons poca cosa, les put-puts  van aguantant,  les rates penades cada anys hi ha menys, però les garses són una plaga.  A Castelló no hi havia garses, les garses vivien al secà, nosaltres no sabíem ni el nom, els dèiem pardals de mig dol,  perquè són negres i blanques,  van vindre farà cosa de quinze anys i cada volta hi ha més, han fugit del secà i s’han instal·lat a l’horta.

Amb els estornells ha passat el mateix, els primers estols d’estornells es van vore per Castelló farà cosa de vint-i-cinc anys, van vindre per quedar-se, com les tórtores . Ara comencen a vore’s tudons en grans quantitats,  i també es veu alguna cotorra d’eixes verdes, qualsevol dia vorem colibrís i pingüins, tot pot passar.

I us hauria de dir que les anguiles les guisem per esmorzar l’endemà i ara posaré la recepta de les anguiles a l’all i pebre i la recepta de com les feia ma mare, a l’all i pebre són més bones, ho sent però és així.

Ingredients.

-anguiles

-Oli i sal

-alls secs, coralet,  i pebre-roig      

Elaboració:

A una cassola, es posa una poca aigua i es posen les anguiles netes i trossejades, es fan bullir uns deu minuts. Li afegim un bon raig d’oli d’oliva, un grapat d’alls a trossets, una miqueta de coralet, pebre-roig i sal. Es deixa bullir quatre o cinc minuts més i les deixem reposar abans de servir-les.

Si decidim fer-les a la manera de Castelló, no li posem el pebre-roig, i a punt de treure-les li afegim la salsa, la mateixa que fem per als caragols:  una picadeta amb julivert, alls, pa fregit, ametlles  fregides sal i oli.