El sopar de les Anguiles

A Castelló es cultivava arròs.  Les partides del Senillar, Travessera, la Mota, el Lluent de la Plana,  En Trilles, la Brunella,  Molinera, la Font, la Fileta, Serradal i Bovar   es dedicaven al cultiu de l’arròs,  al terme de Benicàssim des de la Ratlla fins el Palmeral de Gea també era tot un immens arrossar.

Pels arrossars i per les sèquies i canals es criaven enormes quantitats d’anguiles, barbs, llises, carpes, granotes, samarucs, gambes, petxinots, serps, rates d’aigua i tota mena d’insectes xucladors i picadors, sangoneres i cutimanyes. Les rates més grosses engreixaven al molí de l’arròs, i les sangoneres medraven a l’Ajuntament, com ara.

També hi havia ànecs de totes les mides i colors, galls de canyar, garçons, sobremollons, polles d’aigua, fotges, agrons,  i una gran varietat de pardals de marjal dels quals no us sabria dir el nom.  Teníem un rebost ben proveït de peix i animals de ploma.

Ens vam afeccionar al gust de les anguiles i de les granotes, per més que n’agafarem  la seua població no amainava. Els mariners del Grau paraven els gànguils i els mornells i diàriament omplien caixes d’anguiles acabadetes de pescar, i amb els gambers fregant per les vores de les sèquies arreplegaven grans quantitats de gambeta. Els arrossers agafàvem les anguiles desgotant ponts, amb la pinta o simplement amb la mà quan les aigües minvaven.

A darreries dels anys seixantes del segle passat es va deixar el cultiu de l’arròs i la marjal es va omplir de xalets i casetes. L’agricultura es va fer més tècnica, més química, i el vessament de productes fitosanitaris a les sèquies va provocar la més gran mortaldat de peixos i anguiles vista  mai a la Plana de Castelló.  La població d’anguiles que havia prosperat perfectament tot i la pesca massiva que fèiem mariners i marjalers durant dècades, no va poder resistir la contaminació i la destrucció del seu hàbitat, en pocs anys van desaparèixer, quasi.

Nosaltres, els qui érem joves quan van desapareixer els arrossars, ens vam fer grans,  vam  tindre fills i un dia vam decidir de reunir-nos una volta a l’any per fer una menjadeta d’anguiles. Encara coneixíem indrets on pescar alguna anguila, a una mala sempre les podíem comprar.

L’altre dia ens vam reunir a la meua alqueria per fer el soparet  anual de les anguiles, vam passar la nit. Per sopar vam fer: sèpia a la planxa, llagostins amb cebeta, manetes de porc, rovellons amb mandonguilles i botifarres d’arròs que no sé com estaven guisades però estaven francament gustoses, unes bones amanides amb enciam ceba i avocats, tot adobat amb begudes adequades i rematat per licors i gelats de postres, un soparot, si senyor.

Els joves també venen, les dones no, que no és cosa de dur-les de nit fosc per sèquies i marges, es podrien descopronar. Els joves  xalen de sentir-nos contar històries de marjalers antics, i nosaltres xalem  de contar-les, ells a la matinada se'n van a les seues coses i nosaltres dormim a l'alqueria fins que venen les dones per esmorzar.

Enguany, com de costum, hem parlat de tot, però hem tornat a constatar com ha canviat la fauna de la marjal i de tota la Plana. Anguiles, ja veus tu, poca cosa, granotes quatre mal contades, tret de la meua alqueria on tinc dues bassetes que mantenen la més gran concentració de granotes de tota la Plana, no ho entenc.  Rossinyols no hem sentit cantar-ne  cap, merles ni una, vam vore un eriçó, verderols i gafarrons poca cosa, les put-puts  van aguantant,  les rates penades cada anys hi ha menys, però les garses són una plaga.  A Castelló no hi havia garses, les garses vivien al secà, nosaltres no sabíem ni el nom, els dèiem pardals de mig dol,  perquè són negres i blanques,  van vindre farà cosa de quinze anys i cada volta hi ha més, han fugit del secà i s’han instal·lat a l’horta.

Amb els estornells ha passat el mateix, els primers estols d’estornells es van vore per Castelló farà cosa de vint-i-cinc anys, van vindre per quedar-se, com les tórtores . Ara comencen a vore’s tudons en grans quantitats,  i també es veu alguna cotorra d’eixes verdes, qualsevol dia vorem colibrís i pingüins, tot pot passar.

I us hauria de dir que les anguiles les guisem per esmorzar l’endemà i ara posaré la recepta de les anguiles a l’all i pebre i la recepta de com les feia ma mare, a l’all i pebre són més bones, ho sent però és així.

Ingredients.

-anguiles

-Oli i sal

-alls secs, coralet,  i pebre-roig      

Elaboració:

A una cassola, es posa una poca aigua i es posen les anguiles netes i trossejades, es fan bullir uns deu minuts. Li afegim un bon raig d’oli d’oliva, un grapat d’alls a trossets, una miqueta de coralet, pebre-roig i sal. Es deixa bullir quatre o cinc minuts més i les deixem reposar abans de servir-les.

Si decidim fer-les a la manera de Castelló, no li posem el pebre-roig, i a punt de treure-les li afegim la salsa, la mateixa que fem per als caragols:  una picadeta amb julivert, alls, pa fregit, ametlles  fregides sal i oli.