Furta-patos i caga-mandurries

L’altre dia ens vam ajuntar uns quants a l’alqueria per sopar, esmorzar, dinar i berenar. Per passar  la nit i el dia i per xerrar i vore aquella part de món, que sempre té un aspecte agradable, i ara que és primavera més encara.

Vam vore els arbres i les tomateres, vam empeltar un parell de tarongers, els xiquets van collir maduixes i van acaçar granotes,  un va caure de cap a la basseta, les coses que es solen fer al camp.

Com estem moltes hores junts es parla de tot.  Com comencem a tenir una edat, hi ha qui en té dues d’edats,  parlem de coses passades, Dolors ens contava com va ser el seu primer treball. Era mestra, i a l’escola on la van destinar hi havia molts mestres joves, els xiquets els deien pel nom: la Dolors, el Vicent, l’Antoni...,  però hi havia una mestra a la què no li deien pel nom, l’anomenaven senyora mestra.

Ací vaig tallar-li el relat per dir que probablement aquella senyora mestra era la menys senyora de tota l’escola, Dolors m’ho va corroborar.

Aquella senyora  s’encarregava del menjador,  tots els dies s’enduia una bossa plena de menjar cap a sa casa, hi havia dia que de la bossa li xorrava el suc de les llentilles, total que la que es feia dir senyora era una morta de gana.

A mi em va vindre a la memòria el meu primer destí com a funcionari de correus i telègraf.  L’administrador de correus es feia anomenar Senyor Dolcet, un furta-patos, aquell individu que feia tot l’aspecte de ser un marqués de tan tou i tibat com caminava. Feia vendre als carters paperetes de loteria, que em feia segellar a mi, per quedar-se amb el marge de benefici de la venda.

Estirant el fil de la conversa vam arribar a la conclusió que els Dons i els Senyors no són més que uns furta-patos i uns caga-mandurries, també hi ha algun moniato, els moniatos solen pixar més alt.

La gent ha estat educada per respectar els Dons i els Senyors, sents dir:  “Va vindre  Don Antonio, he vist  Don Carlos, que pla que és Don Jose Luis, el Senyor Pepe és molt ric, el Senyor Eduardo ha fet carrera, i que em dieu de Don José Maria i de Don Felipe, eixos si que són espavilats”.

Els qui teniu certa edat haureu conegut Senyors i Dons, feu memòria i voreu com són uns merdetes, podem fer una repassadeta per comprovar-ho.

Vos en recordeu d’aquell  Don que va ocupar un càrrec provincial important? Ell era “rico de cuna”, pero es pujava el sou sempre que podia, ara ha estat condemnat per delictes de diners, total  un furta-patos.  Aquell altre que ens volia fer creure que amb ell tots nedaríem amb carabassins, com no tenia ofici ni benefici, ara no se sap ben bé a que es dedica però cobra d’una gran empresa a la que va afavorir mentre governava, d’eixos hi ha uns quants. I aquell senyor tant sabut que governava la economia mundial és qui va arruïnar Bankia, un caga-mandurries.

Penseu en aquell senyor, ric de sempre, que en deixar el càrrec que ocupava li van crear una plaça de gerent, molt ben pagada per cert, d’una empresa municipal que no ha fet absolutament res que se sàpiga, de passada va enxufar a la filla d’una altre ric i a un amiguet, passava per ser  ric de sempre, va resultar ser  un altre furta-patos.

Passeu llista als senyors i als Dons del vostre poble i voreu que no són més que uns moniatos que actuen d’escanya-pobres, de furta-patos i de caga-mandurries. Que no els hauríem ja de perdre el respecte?

Hi ha qui ha col·locat tota la família a costes dels nostres impostos, altres han afavorit empreses grosses per a que els tornaren el favor, no havíem quedat que eren rics? Rics racs és el que eren, necessitaven robar-nos per sobreviure. També ens pensàvem que eren llestos, de llestos res, no han fet res original, innovador, s’han limitat a viure a les nostres costes.

Recorde el dia en que va guanyar les eleccions Don Mariano. Estava fent un cafenet a un bar que hi ha al meu barri, i el cambrer em va dir, literalment: “a vore ara que manen els rics si mouran els diners”. Ho va dir esperançat, es pensava que si manaven els rics a tots ens tocaria alguna cosa.

Ja ho hem vist, tocar si que ens han tocat alguna cosa. Per no entrar en terrenys escatològics i delicats  diré que ens han tocat el sou, els drets socials, les llibertats individuals. Som més pobres ara que l’any passat, cobrem menys i paguem més. Ja tenia raó aquell cambrer, però en un sentit diferent al què es volia referir, els diners els han mogut però en una única direcció, la seua.

Però alguns, massa, continuaran posant-se pagats de saludar Don qui siga, es vantaran de conèixer  el Senyor del seu barri. Hauríem d’aprendre dels flamencs,  avui mateix em contava un amic que per als flamencs dir-los senyor és un insult, es coneix que són persones entenimentades.