Obediència crítica

Amb la pesta de virus que tenim al damunt, circulen dos tipus de missatge polític, dic dos per simplificar: Un, el majoritari, el políticament correcte, és l’obediència incondicional, acrítica, al discurs oficial. L’altre, el trabucaire, és la crítica descarnada a qualsevol errada en les decisions preses pels governants, o l’insult sense arguments.

A mi, que estic educat a l’antiga, em sembla que ara el que cal és obeir, fer cas del que ens diuen. Pense que els qui ens governen, tenen més informació, i  més mitjans que jo, per això les seues decisions haurien de ser més encertades que les que jo puga suggerir.

Però, tot i que cal obeir, no hem de deixar mai de costat la reflexió crítica, perquè ens juguem el futur. La crisi passarà, res és per sempre, i nosaltres quedarem, o alguns quedaran, per viure a un món que serà diferent del d’abans. Si voleu paregut, però diferent. Hi haurà un abans, i un després, per això hem de ser crítics amb el que s’està congriant.

I des de què va la cosa hi ha algunes decisions econòmiques i proclames polítiques, fins i tot estètiques, que m’han fet reflexionar, i no m’han agradat les conclusions a què he arribat.

Quasi al principi de la crisi, es va dir que destinarien un grapat de diners a comprar actius financers per evitar la caiguda de les borses. La compra i la venda d’actius financers influeix sobre els negocis especulatius, no sobre l’economia real, sobre la productivitat de les empreses ni sobre el salari dels treballadors. Si allò primer que vaig llegir sobre les mesures per  mitigar els estralls del virus, fou la injecció de diners al mercat especulatiu, malament anàvem.

Després vingué la negació a aïllar el principal focus d’infecció, l’estat d’alarma, i les compareixences públiques dels nostres governants, envoltats de militars. Una estètica vella, de ressonàncies autoritàries, no m’agradava  el missatge que es transmetia. La centralització de les decisions en lloc de la col.laboració. La unificació del territori, sense actuar on més falta feia. Vaig pensar, no m’agrada, però ja vorem en què queda la cosa. La cosa ha quedat en la generalització de la infecció, i en la confiscació de material sanitari, retardant l’abastiment als hospitals del que els era necessari.

Ara, la gent comença a reaccionar pel seu compte. Hi ha empreses que han adaptat la seua maquinària per a produir els elements de protecció necessaris als hospitals. Hi ha voluntaris que també s’han coordinat per cosir caretes, i bates per protegir el personal sanitari. Hi ha presidents autonòmics, com el nostre, que han encarregat, pel seu compte, material sanitari a la Xina. No havíem quedat en què el govern central ens proveiria? On ha quedat eixa provisió? La gent ha hagut de prendre iniciatives per suplir determinades inoperàncies burocràtiques i centralitzadores.

Pel que es veu l’Estat, amb tot el poder que s’ha atorgat, no ha estat capaç d’adaptar el teixit productiu a la protecció de la població, ni tan sols ha protegit els professionals que ens atenen. De vegades fa la impressió que estan més preocupats per escenificar qui és el qui mana, que en combatre eficaçment la pandèmia, i en l’escenificació hi ha molt d’uniforme militar.

No cal ser excessivament crítics, però haurem de reflexionar sobre el que estem veient, i sobre el futur que ens espera. El virus mata les persones, però deixa intactes les instal·lacions productives i les infraestructures del País. El dia després, amb una miqueta d’esforç, estarem en condicions de recuperar-nos, però quina recuperació voldrem?

Els qui sempre han manat voldran recuperar més poder encara, més diners Però ells, amb uniforme o sense, no han estat a l’altura. Potser voldran aprofitar la nostra debilitat per a acomiadar treballadors, per abaixar sous, per privatitzar el que encara és públic, i per fer-nos més servils i submisos als seus dictats.

Nosaltres haurem de reflexionar si volem el mateix que ells, o, si per contra, hi ha altres maneres, com s’està demostrant, de gestionar els interessos de la gran majoria de persones. Perquè açò no va de xifres macroeconòmiques i de grans corporacions, açò va senzillament de persones, que viuen i moren. Si som capaços de viure tancats a les cases, i de morir en soledat als hospitals, ens hem guanyat el dret de viure com ens done la gana, sense que ningú ens impose la seua voluntat.

He encapçalat aquest escrit amb una foto del planter de tomateres que tinc al terrat, espere collir tomates.

No ho entenc, algú m'ho pot explicar?

Avui m’he assabentat que govern central es dedica, entre altres coses, a requisar tot el material sanitari, centralitzant, diuen, la seua distribució des de Madrid. Que jo sàpiga, la G.C. s'ha endut cap a Madrid cent cinquanta mil mascaretes d’Andalusia, i quatre mil d'Igualada, deixant aquells territoris desabastits. Cosa que han aprofitat, els periodistes de sempre, per a contar a la gent coses que no són certes.

A part de les consideracions que es podrien fer sobre la manera d'actuar, o sobre l'encert de les mesures preses pel govern central, i per a això ja hi ha gent amb millor criteri que el meu. Des que va començar l'actual pandèmia, hi ha una qüestió que em preocupa: l’escassesa de material de protecció sanitària.

No hi ha mascaretes, ni guants. Tampoc hi ha gel desinfectant, i els sanitaris es queixen per no disposar de material de protecció suficient, ni bates, ni pantalles protectores. Tot això en un país ric, occidental. Per si això fora poca cosa, el govern central confisca el poc material disponible, centralitzant la seua distribució i retardant-ne la disponibilitat als llocs de destí.

En moments de crisi greu, com l’actual, no seré jo qui es dedique a escampar por a la gent, ni crítiques indiscriminades als qui ens governen. Tampoc aniré repartint culpabilitats, ni buscant a qui penjar-li la responsabilitat de la nostra desgràcia. Ara toca fer un enorme esforç per eixir d’una situació, que, cada dia més, esdevé preocupant.

Però això no vol dir que m’haja de creure tot el que em diuen, tampoc que la meua actitud esdevinga merament passiva sense aplicar la reflexió i la crítica a les decisions que estan afectant, d’una manera considerable la meua vida quotidiana, i condicionant el meu futur, i el dels meus. Crec que, fins i tot en els pitjors moments, hem de saber mantindre viu l’esperit crític, i la capacitat de reflexió.

I la reflexió que em faig respecte a la falta de material sanitari, és molt senzilla, molt de poble, molt ingènua. El material que escasseja és de fabricació senzilla, això em pareix a mi. Estem a Europa, la segona economia mundial, on hi ha milers de tallers i fàbriques de tota mena. Fa més de tres mesos que va la cosa, ací sols unes setmanes. Que ha passat per a què no tinguem a l’abast el material de protecció suficient?

En temps bèl·lics, i prebèl·lics, les nacions adaptaven les seues economies a l’enorme esforç que els representava fabricar artefactes de mort. Adaptaven les fàbriques a les noves necessitats de construir màquines per a la guerra a un ritme frenètic. Perquè els nostres governants no es van posar a adaptar les indústries necessàries per a cobrir les nostres necessitats actuals? No ho entenc.

Potser estiga equivocat, i els guants, les mascaretes, el gel desinfectant, i les pantalles de protecció, siguen articles que necessiten una tecnologia molt especialitzada. A mi em pareix que no és així, que són elements de fàcil i senzilla fabricació. Em sembla que si ens explicaren com fabricar mascaretes, i ens posarem tots a la feina, en un dia reblíem els hospitals de mascaretes per a donar i vendre.

No puc entendre, de cap de les maneres, el que està passant. Algú m’ho sabria explicar?

Audiència Nacional

A Madrid existeix un tribunal que es diu “audiència nacional”, és un tribunal que fa por, molta por. Si volen amargar-te la vida poden enviar a ta casa, de matinada, un grapat de guàrdies civils amb metralletes, que et rebentaran la porta per a entrar, podrien simplement trucar al timbre. Et tindran acollonit sis o set hores, veient com ho regiren tot, i com s’emporten tot el que els sembla: ordinadors, llibres, papers, televisors, caretes de cartró, productes de neteja, xiulets, . ..

Se t’enduran detingut a Madrid i quedaràs incomunicat. Els mitjans de comunicació faran tot un programa sencer acusant-te, sense proves, de violent, terrorista, i no se quantes coses més.

Et tancaran, de manera preventiva, molts mesos. Finalment, si tot va bé, t’alliberaran sense càrrecs. Però tu hauràs passat un any a la presó, t’hauran fet malbé objectes personals i t’hauran trencat una part important de la teua vida.

Els mitjans de comunicació, t’acusaran de tot, i t’imputaran delictes hipotètics que mai es podran demostrar. Els sindicats del  regim i els partits polítics progressistes no intercediran al teu favor, les associacions cíviques tampoc. Sols alguns grups de persones, definides com a radicals, et faran costat.

Ahir, de matinada, sis-cents guàrdies civils amb les cares tapades, i armament de guerra, amb helicòpters i drons, van irrompre a les cases de nou persones, i els van detindre acusant-los de terrorisme, rebel·lió, i tinença d’explosius. Van publicar un vídeo on es veu una bossa de plàstic un perol rovellat, i una marraixa de plàstic. D’explosius i d’armes, res de res. Els mitjans de comunicació van fer informatius molt alarmants sobre el desmantellament d’un grup armat d’independentistes catalans molt perillosos. Naturalment la gent, que confia en les forces d’ordre públic i es creu el que diuen els noticiaris, va quedar més tranqui-la, pensant que s’havia detingut uns malfactors evitant danys majors.

Però  des que va el procés independentista català, mai s’ha posat cap bomba, mai ha hagut morts ni ferits. La violència, exceptuant la practicada pels cossos de seguretat espanyols, ha estat inexistent. De quin terrorisme se’ls acusa?

Se’ls acusa de rebel·lió. Ara s’acusa de rebel·lió a qualsevol que no combregue amb les idees del règim. Jo em pensava que la rebel·lió era quan grups fortament armats es llancen a accions violentes per fer-se amb el poder. I se’ls acusa de tinença d’explosius, però en el vídeo que ha publicat la guàrdia civil no hi ha res d’explosiu, de ridícul si.

Abans dels jocs olímpics de Barcelona la guàrdia civil va detindre més quaranta independentistes amb les mateixes acusacions, alguns van ser torturats. Passat el temps es va comprovar que aquelles acusacions eren falses. L’any passat van fer el mateix amb Adrià i Tamara Carrasco, eren acusacions falses igualment. Els joves d’Altsasu encara resten empresonats per acusacions semblants. No hi ha proves, no hi ha res. Amb eixos precedents, tot indica que ara passarà el mateix.

Que està passant? Perquè es reprimeix la llibertat d’expressió i de manifestació? Fins a quan permetrem, sense protestar enèrgicament, els abusos judicials i les violències policials?

Que els mitjans de comunicació es dediquen a mentir, i a posar la por al cos de la gent, ja resulta preocupant. Però que els partits pretesament progressistes no facen absolutament res per denunciar esta situació és intolerable. El PSOE és qui governa mentre es cometen els abusos, Podem, EU i Compromís resten callats front a la retallada de les nostres llibertats. Ara venen eleccions, haurem de fer un pensament.

M. Niemöller

Es va assabentar per la tele, que havien detingut uns antisistema per injuries al rei, Martí es va alegrar, eren xusma.

Més tard li van dir que havien empresonat uns còmics per fer apologia del terrorisme, ho va donar per bo.

Poc temps després uns cantants de rap eren jutjats, per fer mofa de no sé sap ben bé quina cosa sagrada, ho va vore encertat, hi havia gent que ofenia massa.

Després van tancar webs i diaris, segons quines coses no es podien fer públiques, detenien persones per criticar el govern, i ell començà a dubtar.

El dia que van prohibir pensar de manera diferent, Martí va creure que allò no estava bé, mentre reflexionava, van entrar uns policies i se'l van endur, per sedició  mental, van dir.

Les Magues de gener

He vist un vídeo on uns individus amb banderes espanyoles, es dediquen a insultar els participants de la cavalcada de les Magues de gener, que es va fer ahir a València. Si tens un mínim de sensibilitat i una miqueta de cultura et fa vergonya, vergonya per ells, escoltar les coses que diuen i vore la seua actitud obscena.

Es feia una desfilada de diverses entitats festives i culturals, per rebre les tres magues: llibertat, igualtat i fraternitat. Els nacionalistes espanyols, els de les banderes, les amenaces i els insults, es van convocar per rebentar la desfilada. No ho van aconseguir, però l'espectacle que van oferir va ser d'una sordidesa repugnant.

Els espanyols, ho sé perquè llençaven crits estentoris de "arriba España" i "viva España" criden al vídeo: "que se caiga" als xiquets de la muixeranga; "fuera" a les magues; "hijos de puta" als participants. Hi ha moments esperpèntics de difícil catalogació, pots interpretar-los d'una manera ridículament còmica, o terriblement sinistra. Quan sona la música de la muixeranga els espanyols rebenta-desfilades criden histèricament que allò és la música dels segadors que és il·legal, i es posen a cantar el cara al sol. Finalment l'autor del vídeo, mentre es passeja davant d'uns policies, intenta explicar el motiu de la seua acció de boicot, intenta explicar-ho i no s'aclareix de cap de les maneres, simplement perquè no s'atreveix a dir que el motiu de la seua agressió és l'odi a tot allò que no siga espanyol, franquistament espanyol per ser més exactes.

Eixa és la descripció dels fets, fets que es podrien classificar com un aldarull organitzat per un grupet de gent de poca substància i menys cultura. Però resulta que estem en un moment on hi ha persones a la presó per les seues idees polítiques, es persegueix cantants per les lletres de les seues cançons, es deté còmics pel contingut de les seues actuacions, es porta a declarar mestres per mostrar un mapa amb les variants del nostre domini lingüístic, s'imputa autoritats elegides democràticament per fer declaracions públiques. Els partits polítics espanyols, les institucions de l'estat, i els hòldings de la comunicació s'encarreguen de difamar, menysprear i amenaçar tots els qui són crítics amb el seu ordre constitucional.

Quan el govern espanyol publica a les seues Webs directrius perquè els ciutadans denuncien delictes d'odi, quan els jutges espanyols fan declarar als seu jutjats alcaldes, dirigents culturals i mestres, quan es converteix en delicte de presó fer comentaris per les xarxes burlant-se de la mort dels jerarques franquistes, vore vídeos com el que he comentat no resulta ridículament còmic.

Els comentaris, els improperis i les cançons dels espanyols que van intentar boicotejar la cavalcada del dia set a València, en un altre context resultarien ridículs i fins i tot hilarants per la seua absurditat, però en el context actual són inquietants.

Vore com la policia, que en altres ocasions és tan diligent en la repressió, presencia sense immutar-se com un grup de malcriats llança en públic ofenses molt greus a les persones que desfilen, indica que això del delicte d'odi és la bufa la gamba, una mera invenció per reprimir a qui els dona la gana.

Sentir a uns ignorants, que confonen les Muixerangues amb els segadors i els castellers, dir que eixes músiques i eixos castells són il·legals i que no es poden fer, pot ser un indicador de per on aniran les pròximes campanyes dels mitjans de comunicació i les actuacions de l'estat, jutges i policies inclosos naturalment, criminalitzaran la nostra llengua i la nostra cultura. Pot semblar absurd però de més grosses n'hem vist, de fet ja ho estem veient.

Arrós amb pilotes de Nadal

 Amb açò del facebook m'he fet d'un grup que es diu tastaolletes, està bé això. A eixe grup es comparteixen receptes casolanes i tradicionals. He pensat que les receptes que publique al grup les publicaré al blog per si poden servir algú.

__________________________________________________________

  

El dia de Nadal a Castelló se sol menjar arròs amb pilotes. El segon dia de Nadal per dinar es fa un brou, i el menú més exòtic es fa per la Nit de cap d'any.

            L’arròs el fem com es sol fer els diumenges, però una miqueta més carregat de bombo, i se li afegeixen les pilotes de Nadal. Nosaltres li posem unes gambes roges que fan molt bonic.

Al País Valencià es cultiva arròs i això explica que siga un plat fonamental, es fan arrossos de moltes maneres: caldós, paella, a banda, arrossejat, negre, melós..., .Hi ha qui el fà empastrat, de vegades  cru, i  altres socarrat. També és es fa amb molts ingredients: amb pollastre, conill, pato, talpó, granotes, i amb tota classe de verdures. Darrerament han eixit sabuts que volen establir con es fa l’autèntica paella, ni cas. En cada comarca, en cada poble, en cada família es fa la paella d’una manera, pareguda, però diferent, d’ací  que tots diguen que com la paella de sa mare, de son pare o de sa tia, ninguna.

Alguna cosa direm de com fer la paella, que serveixca d’orientació, cadascú ja li agafarà el seu puntet. De carn, a casa, posem costella, conill i pollastre, i es sofregeix bé, sense cremar-ho, no cal que hi haja molt de foc. La verdura s’afegeix segons la seua cocció siga més lenta: primer les carxofes, si les poses prèviament en llima o julivert, no es fan negres, després la pebrera, roja i verda, les bajoques, per últim la tomata i els allets talladets. Els bajocons quan es posa l’aigua. Convé apagar el foc quan encara no estiga fet del tot l’arròs, si ho tapes i ho deixes reposar, s’acabe d’acorar i està més bo.

            Dit açò, cadascú que faça l’arròs com tinga per costum fer-lo els dies de festa, de manera que explicarem com es fan les pilotes de Nadal.

            Les pilotes s’afegeixen a la paella uns cinc minuts després de posar l’arròs, ben escampades per tot el paelló, si poses gambes rojes, les hauràs fregit una miqueta i les incorpores al paelló quan poses les pilotes.

PILOTES DE NADAL

Ingredients:

-1/2 Kg. De magre picat.

-100 gr. De sagí.

-La molla d’una fogassa que haurem partit un parell de dies abans per a que s’asseque.

-3 ous, un grapat de pinyons, sal julivert i herba-sana seca i desfeta.

 (Hi ha qui li posa, pebre blanc i  canyella en pols. Tradicionalment se li posava la sang d’un pollastre però ara els pollastres els venen morts i sense sang: Nosaltres la farem sense estos ingredients, a qui no li agrade l’herba-sana que no li’n  fique, però li lleva la gràcia.)

Elaboració:

Amb el sagí fregim els pinyons i  el magre fins que estiga rostidet, apaguem el foc.

En un recipient a part ho mesclem ben mesclat amb la molla de pa, l’herba-sana, els ous, (ens reservem una o dues clares), i un pessic de sal.

Després de ben pastat, es fan les pilotes d’una mida que estiga be, i abans de posar-les a l’arròs les passem per les clares.

La degradació moral d'Espanya

Els espanyols no ens volen,  mai ens han volgut, ni ens voldran mentre parlem el nostre idioma. I si algun dia oblidem la nostra llengua i parlem la seua, hauran de passar segles per a que ens consideren com ells. Som de” provincias”, i parlem “aldeano”.

Si mirem els nostres records,  a tots els catalano-parlants ens han humiliat alguna vegada per parlar el nostre idioma. Podria fer una llarga relació de les voltes que al llarg de la meua vida he sentit el menyspreu dels espanyols.

Als valencians ens tracten amb certa commiseració, però als catalans literalment els odien. Això és així, cal que comencem a admetre-ho. Els espanyols són rabiosament nacionalistes i profundament anticatalanistes, i ells ho saben però ho negaran sempre, són hipòcrites també. Ahir mateix a un programa de TV el públic es va posar a aplaudir i a cridar visques a Espanya, quan el presentador va dir que tancaven a la presó Carme
Forcadell.

Naturalment quan parle dels espanyols no parle de tooots els espanyols, hi ha una minoria significativa de gent amb criteri, equànime i sense manies. Eixa minoria salva tot un poble.

Els espanyols, i nosaltres per la part que ens toca també, tenen un greu problema de degradació moral, de corrupció mental, d’indignitat, que infecta tots els estaments socials i totes les institucions de l’estat.

Cada dia els periòdics, les emissores de ràdio, les televisions públiques i privades malparlen dels catalans, a vore qui la diu de més grossa. Però als bars, pel carrer, entre els amics, la gent fa el mateix. Això no és sa, és una patologia social, xenofòbia.

Els espanyols diuen, tots pagats, que no són nacionalistes, però tenen conflictes fronterers amb tots els països limítrofes. Quan algú qüestiona, la sagrada unitat de la pàtria espanyola,  el tracten com a delinqüent. La policia denuncia i multa els qui exhibeixen banderes independentistes als estadis de futbol, es prohibeixen certes samarretes als jugadors de determinats equips. Probablement tenen raó, no són nacionalistes, són alguna cosa més, són imperialistes, supremacistes, xenòfobs.

Veuen normal que s’empresone tot un govern legítim. Molts d’ells creuen que la presó és poca cosa. Veuen normal que els governants legítims de Catalunya hagen de pagar de la seua butxaca les despeses d’un referèndum exigit per la població. Però els governants corruptes d’Espanya, no paguen de la seua butxaca el lladronici de les autopistes radials de Madrid, de la plataforma Castor, de l’aeroport de Ciutat Real, de la fórmula 1 de València, del rescat bancari, de la visita del Papa, i de no sé quantes estafes més, que no me les sé totes.

Suporten el govern d’un partit polític, que hauria d’estar il·legalitzat per actuar com una banda de delinqüents. Un govern que amb els impostos de tots, alimenta unes clavegueres de l’estat, que es dediquen a vigilar i  perseguir dissidents polítics. Paguen periodistes degenerats que intoxiquen l’opinió pública.

Parlen de lleis i de justícia, de la mateixa manera com els inquisidors parlaven de Déu, per justificar uns actes que no tenen justificació en la raó humana.

Una crosta franquista ho cobreix tot: govern, policia, premsa, judicatura, societat. És possible citar a declarar Pablo Echenique i Alberto Garzón, per haver qualificat de nazis els qui van agredir càrrecs electes a Saragossa, i no detenir els agressors de la presidenta del parlament aragonés.

Ells tan feliços dient que “los catalanes son muy suyos”  i que nosaltres som tancats. Però mentre insulten els catalans i ens menyspreen als valencians els jutges imputen per delicte d’odi cantants i artistes, es desmunta l’estat del benestar,  que tants esforços ha costat a tantes generacions, es privatitza el que era de tots,  ens endeuten  dos-cents milions més al dia. De moment cada espanyol deu 23.500 €., demà el deute serà més gran.

S’ho haurien de fer mirar això, jo,  mentre s’ho miren, he començat a mirar amb certa  vergonya el meu carnet d’identitat.