Obediència crítica

Amb la pesta de virus que tenim al damunt, circulen dos tipus de missatge polític, dic dos per simplificar: Un, el majoritari, el políticament correcte, és l’obediència incondicional, acrítica, al discurs oficial. L’altre, el trabucaire, és la crítica descarnada a qualsevol errada en les decisions preses pels governants, o l’insult sense arguments.

A mi, que estic educat a l’antiga, em sembla que ara el que cal és obeir, fer cas del que ens diuen. Pense que els qui ens governen, tenen més informació, i  més mitjans que jo, per això les seues decisions haurien de ser més encertades que les que jo puga suggerir.

Però, tot i que cal obeir, no hem de deixar mai de costat la reflexió crítica, perquè ens juguem el futur. La crisi passarà, res és per sempre, i nosaltres quedarem, o alguns quedaran, per viure a un món que serà diferent del d’abans. Si voleu paregut, però diferent. Hi haurà un abans, i un després, per això hem de ser crítics amb el que s’està congriant.

I des de què va la cosa hi ha algunes decisions econòmiques i proclames polítiques, fins i tot estètiques, que m’han fet reflexionar, i no m’han agradat les conclusions a què he arribat.

Quasi al principi de la crisi, es va dir que destinarien un grapat de diners a comprar actius financers per evitar la caiguda de les borses. La compra i la venda d’actius financers influeix sobre els negocis especulatius, no sobre l’economia real, sobre la productivitat de les empreses ni sobre el salari dels treballadors. Si allò primer que vaig llegir sobre les mesures per  mitigar els estralls del virus, fou la injecció de diners al mercat especulatiu, malament anàvem.

Després vingué la negació a aïllar el principal focus d’infecció, l’estat d’alarma, i les compareixences públiques dels nostres governants, envoltats de militars. Una estètica vella, de ressonàncies autoritàries, no m’agradava  el missatge que es transmetia. La centralització de les decisions en lloc de la col.laboració. La unificació del territori, sense actuar on més falta feia. Vaig pensar, no m’agrada, però ja vorem en què queda la cosa. La cosa ha quedat en la generalització de la infecció, i en la confiscació de material sanitari, retardant l’abastiment als hospitals del que els era necessari.

Ara, la gent comença a reaccionar pel seu compte. Hi ha empreses que han adaptat la seua maquinària per a produir els elements de protecció necessaris als hospitals. Hi ha voluntaris que també s’han coordinat per cosir caretes, i bates per protegir el personal sanitari. Hi ha presidents autonòmics, com el nostre, que han encarregat, pel seu compte, material sanitari a la Xina. No havíem quedat en què el govern central ens proveiria? On ha quedat eixa provisió? La gent ha hagut de prendre iniciatives per suplir determinades inoperàncies burocràtiques i centralitzadores.

Pel que es veu l’Estat, amb tot el poder que s’ha atorgat, no ha estat capaç d’adaptar el teixit productiu a la protecció de la població, ni tan sols ha protegit els professionals que ens atenen. De vegades fa la impressió que estan més preocupats per escenificar qui és el qui mana, que en combatre eficaçment la pandèmia, i en l’escenificació hi ha molt d’uniforme militar.

No cal ser excessivament crítics, però haurem de reflexionar sobre el que estem veient, i sobre el futur que ens espera. El virus mata les persones, però deixa intactes les instal·lacions productives i les infraestructures del País. El dia després, amb una miqueta d’esforç, estarem en condicions de recuperar-nos, però quina recuperació voldrem?

Els qui sempre han manat voldran recuperar més poder encara, més diners Però ells, amb uniforme o sense, no han estat a l’altura. Potser voldran aprofitar la nostra debilitat per a acomiadar treballadors, per abaixar sous, per privatitzar el que encara és públic, i per fer-nos més servils i submisos als seus dictats.

Nosaltres haurem de reflexionar si volem el mateix que ells, o, si per contra, hi ha altres maneres, com s’està demostrant, de gestionar els interessos de la gran majoria de persones. Perquè açò no va de xifres macroeconòmiques i de grans corporacions, açò va senzillament de persones, que viuen i moren. Si som capaços de viure tancats a les cases, i de morir en soledat als hospitals, ens hem guanyat el dret de viure com ens done la gana, sense que ningú ens impose la seua voluntat.

He encapçalat aquest escrit amb una foto del planter de tomateres que tinc al terrat, espere collir tomates.