Vodafone

Tinc un conflicte amb Vodafone, no l’explicaré perquè es faria llarg. Bàsicament es tracta de que em reclamen 120€ quan em deuen 240€. El cas és que jo no he cobrat el que em deuen, però Vodafone m’ha posat a tots els llistats de morosos existents i em llança darrere advocats i cobradors, que em telefonen tres o quatre vegades, dia si, i dia també amenaçant-me de no sé quants mals.

Habitualment sóc una persona educada, però l’altre dia, fart de la persecució a que em sotmeten aquests individus, li vaig dir a la persona que em telefonava en nom de no sé quin despatx d’advocats, el que no et vulgues sentir, li’n vaig dir més que a un músic, no m’han tornat a telefonar.

Quan t’enfrontes a un empleat d’una empresa que abusa, o a un funcionari d’una administració que no et dona un bon servei, penses que el pobre empleat no té la culpa, la culpa és de l’empresa, de l’administració, del sistema o de la societat.

I sóc de l’opinió que, certament la filosofia de l’empresa marca molt l’actitud dels seus treballadors. Els dirigents polítics defineixen el comportament dels funcionaris, el sistema establert, el tipus de societat incentiva determinats actituds i inhibeix comportaments. Això és així, per això en primera instància els responsables, els culpables de tot són els que manen.

Però els líders polítics, els dirigents empresarials, els banquers, no estan al nostre abast, estan lluny. Necessiten col·laboradors per a perjudicar-nos, i a eixos col·laboradors si que els tenim a mà i els podem retreure el tractament que ens donen. Els hem de complicar el treball que fan, els hem de fer desagradable la funció que tenen de robar-nos per a d’altre, d’ocultar-nos informació que hauria de ser pública, de complicar-nos els tràmits burocràtics.

No ens ha de doldre avergonyir un funcionari que ens nega informació o ens complica una gestió, els culpables són els qui governen, però ell col·labora amb entusiasme, i l’administració me la conec prou bé. Hem d’enfrontar-nos a l’empleat de banca que ens cobra comissions o que ens obliga a subscriure assegurances, plans de pensions, preferents, o el que siga per firmar un préstec. Són normes de l’entitat, però ell representa el banc que ens posa condicions abusives, i la banca també me la conec prou bé.

Les estafes dels bancs les dissenyen els directors generals, però els empleats saben perfectament que estan enganyant els clients i anteposen la consecució d’objectius i el cobrament d’una prima a l’honestedat Professional.

De la manipulació a les televisions públiques i privades, de les mentires que publiquen els diaris  són culpables els seus directors i els qui controlen els mitjans, però els periodistes han perdut la ètica Professional necessària per viure amb un mínim de dignitat.

Total per un sou de misèria. Quan una administració, una gran empresa, un mitjà de comunicació, un banc ens estafe, ens menteixca, ens complique la vida, compliquem-li la vida a l’empleat que tenim al davant, avergonyim-lo, fem que el seu treball siga tan desagradable que es decideixca per demanar augment de sou o per canviar d’empresa.

Per això vaig decidir enviar a pastar fang a la senyoreta que em reclamava un deute inexistent amb Vodafone, i em vaig quedar més ample que llarg