LA SANITAT PÚBLICA

Ma mare sempre deia: “ a l’hospital i a la presó tots tenim un cabiró”, quanta raó tenia. La presó encara no l’he tocat, però els darrers dies vaig sovint a l’hospital, tinc un germà ingressat a l’UCI del General de València. Poca cosa pots fer a l’UCI, esperar, vore el familiar malalt  l’estona que et deixen entrar, i confiar en que tot anirà bé.

Mentre esperes que et criden per entrar, vas coneixent els familiars dels altres malalts, comparteixes pors i esperances. Aquests dies no cabíem a la sala d’espera, hi havia ingressada una gitana, un infart. Tots els dies, a l’hora de la visita s’omplia la sala d’homes, dones i xiquets de totes les edats i anaven entrant de dos en dos, no en deixen entrar més que dos a la vegada, per vore a la seua mare, tia o avia i donar-li ànims. Feia goig vore aquella gentada recolzant els familiars més íntims de la gitana ingressada.

És important la solidaritat que els gitanos tenen amb els seus, impressiona. Allà estàvem nosaltres i els gitanos animant-nos els uns als altres i els nostres familiars malalts recuperant-se d’una operació llarga, cara i difícil. Els dos havien passat per una intervenció quirúrgica miraculosa, una operació impracticable fa pocs anys i que actualment et pot salvar d’una mort segura. Em meravellen les tècniques i les tecnologies mèdiques actuals, i em meravella la sanitat pública i universal.

Al tipus de societat cap al qual ens volen portar els actuals gestors polítics no serà possible compartir la sala d’espera amb una família gitana o paia amb pocs recursos. Eixes operacions, eixos tractaments mèdics tan cars i tan avançats no estaran a l’abast de qualsevol.

Tenim una tecnologia que ens permet produir excedents d’aliments i d’habitatges, tenim professionals i medicaments suficients per atendre totes les persones que necessiten atenció. Però si no els parem els peus als depredadors que estan arruïnant les nostres economies, si no plantem cara als predicadors de l’ultra liberalisme, pot vindre un dia en què hi haurà cases buides i gent dormint al carrer, metges a l’atur i malats sense atendre, aliments fent-se malbé i persones passant fam, llicenciats aturats i xiquets sense escolaritzar. Haurem de pensar si ens agrada eixe horitzó que es va aproximant, i si no ens agrada fer fora dels centres de decisió tots els qui l’estan fent possible.