Productivitat

Ja fa dies que al treball hi ha com un ambient estrany, uns van ufanosos pels passadissos, altres parlen en veu baixa fent roglets. Parlen de la productivitat. La direcció del centre ha penjat al tauler d’anuncis, un paper on s’indica quant cobrarà cada treballador en concepte de productivitat, i això ha fet mal.

Fa uns quants anys que treballe ací, cinc o sis, i mai m’havia cridat l’atenció el repartiment de la productivitat, no són molts diners. Però enguany la cosa portarà cua, hi ha malestar en alguns treballadors. Es senten ofesos, menystinguts, infravalorats, marginats. A d’altres els veus pagats, més satisfets que un gat amb dues rates, van, fins i tot una miqueta unflats.

A qui es considere infravalorat, perquè li han assignat pocs diners en concepte de productivitat li dic que no s’acalore, que la productivitat no està en funció del seu treball, està en funció de qui la reparteix d’una manera arbitraria. La distribució de la productivitat, en el nostre cas, és prerrogativa del director del centre de treball, i no hi ha cap criteri objectiu, per tant no valora als treballadors, valora al director.

 Amb aquesta polèmica al meu centre de treball, em ve al pensament la productivitat a l’engròs, la productivitat de la nostra economia, del nostre sistema productiu, i de les mesures que es prenen per augmentar la productivitat.

I sóc de l’opinió, que hi ha una gran mentida bàsica en com s’exposa la productivitat des dels mitjans de comunicació i des dels  centres de poder polítics i econòmics. Ens enganyen, ens menteixen d’una manera obscena, impúdicament.

D’uns anys ençà, el discurs dominant transmet a l’opinió pública que la nostra baixa productivitat es deu a que treballem poques hores i cobrem molts diners. Hem de treballar més per menys. Menys sou, menys drets, menys cobertures socials, menys estabilitat laboral.

I això ho diuen tots, quasi tots: els polítics, els de les tertúlies, els economistes, el Banc d’Espanya, els centres d’estudis de la gran banca,i els dirigents empresarials, gent d’ordre en definitiva. Com aquell lladre, no recorde com li diuen, que va ser president de la patronal, i mentre ens deia que treballarem més per menys omplia sacs amb els diners que ens robava. O com la senyora Cospedal, casada amb qui va arruïnar la Caja de Castilla la Mancha, i no para d’explicar-nos que ens hem de sacrificar per eixir de la crisi. Que es sacrifique ella i el seu home, quina tropa!.

A pagar-ho Pebrereta!, com en aquell sainet Valencià. Si hi ha crisi és perquè nosaltres hem viscut per sobre les nostres possibilitats, si tenim una baixa productivitat és perquè treballem poc i guanyem molt.  I a callar, si opinem diferent, estem dividint el país i no volem dialogar. L’únic diàleg que entenen aquests personatges és el silenci i la submissió abjecta.

Estic fart de voreu-ho als llocs on he treballat els darrers vint anys. Si un departament, on treballen quatre persones i el cap, no funciona bé, la culpa sempre serà dels treballadors que són uns inútils i uns malfeiners. En el cas que iniciava aquest post, els treballadors cobraran poca productivitat i el cap molta. No serà que el cap és un inútil que no sap organitzar el seu departament i distribuir les funcions d’una manera eficient?.

A nivell general passa el mateix, en lloc de  plantejar-se els sistemes de treball, l’optimització de les infraestructures existents, la redistribució de la riquesa, el sistema financer, la ordenació del territori, la  modernització de les empreses, la innovació tecnològica, l’estalvi energètic, la investigació i la recerca, sols es plantegen la nostra submissió, la nostra precarietat.

Nosaltres també tenim certa responsabilitat, hauríem de donar més la cara, però no en general, en concret. Per exemple als nostres llocs de treball, exercint la solidaritat amb els companys menystinguts o maltractats, plantant cara.

Recorde un cas de quan jo era xiquet. Havíem de segar l’arròs i mon para va llogar una colla d’homens, hi havia un home del Grau, el Xato Brussela, que segava com dos homens junts, i un manxec que sols sabia segar blat i no era molt bo segant arròs. En acabar el primer dia, mon pare li va dir al manxec que a l’endemà no tornara, no era productiu. El Xato Brussela ho va sentir i li va dir a mon pare que si el manxec no segava, ell tampoc. L’endemà van segar els dos. La mansa per la que topa com diuen els ramaders quan venen una rabera d’ovelles.

Però nosaltres ens hem fet individualistes, ens alegrem si acomiaden  un treballador perquè no ens acomiaden a nosaltres, i així perdrem tots.

Malament anem si no els parem els peus a esta gent que ens governa. La tendència és aconseguir treballadors disponibles i submisos, que visquen en la precarietat, esperant que se’ls mane alguna feina que faran per quatre xavos, i això no és bo ni per a les persones ni per a la societat.

L’estat de Mississippí tenia una economia basada en el model cap al qual tendim, l’esclavatge. Actualment ocupa el penúltim lloc en PIB per càpita de tots els estats dels EUA, sols per davant de Puerto Rico, Alabama, ocupa el 46é lloc, hi ha 52 estats als EUA.